Una baixa d’invalidesa per lesions derivades de la seva activitat laboral, encara jove per jubilar-se l’obligà a replantejar-se la vida.
Sempre estigué acompanyat de la seva família: la seva parella Rita i les dues filles Alicia i Cristina. I les tres, no només l’acompanyaren, sinó que li daren suport en les seves iniciatives. Ens centrarem en aquestes tres: l’Excursionisme, el Poliesportiu i la Revista.
Miquel va passar la seva infància i joventut a Sóller i, caminant molt per feina o per diversió, va arribar a conèixer els camins i dels indrets que envolten la vall dels tarongers. Quan va formar família amb Rita, holandesa que treballava de guia turístic va voler compartir amb ella aquells paisatges. Quan arribaren les filles, les excursions continuaren, ara animades pels descobriments i les alegries de les menudes. Les filles anaren a escola al Col·legi Públic d’Establiments. Miquel es feu soci de l’Associació de pares i mares i es va oferir per organitzar una excursió dominical cada mes. L’oferta va tenir molt bona acollida. Va ser un recurs per acostar els infants a la natura i per gaudir de la convivència tant els pares com els infants. Miquel a més d’un expert excursionista va mostrar que tenia les qualitats d’un gran guia. Seguretat, per damunt de tot. Els itineraris elegits els coneixia i evitava els riscos que s’amaguen a la muntanya. Graduava la dificultat, triava un lloc adequat per fer un descans o una berenada (a l’ombra, a l’estiu) i mantenia la moral del grup, responent a les preguntes que li feien (la típica, «falta molt?») i mantenint tot el temps una conversa alegre que distreia del possible cansament. El grup funcionà un grapat d’anys. Més endavant també va organitzar excursions per a l’escola dels seus nets. Va adoptar el nom del Saltamontes. També va participar assíduament a les acampades de germandat i solidaritat anomenades aplecs d’excursionistes. A un dels aplecs, al Pirineu, a Prades de Motlló, pujàrem al mític Canigó. Més tard va sofrir el primer atac de cor anant d’excursió per València. Va haver de reduir la marxa, però continuà caminant.
Per altra part, quan l’Ajuntament va rescindir el contracte al gerent del poliesportiu, Miquel es responsabilitzà de mantenir-lo obert. A partir de llavors, no només obria i tancava, sinó que feia tot el que fos necessari: cridar a l’ordre, si qualcú feia bestieses (i la seva envergadura imposava) mantenir les instal·lacions, treure i ordenar material, neteja... I per la seva actitud de servici i la seva disponibilitat a qualsevol dia i qualsevol hora esdevingué un col·laborador imprescindible de l’Associació de Veïns per a l’organització i realització de les festes. Sempre amb una actitud de senzillesa, sense cap afany de protagonisme.
Finalment el servici s'estengué a aquesta revista on la seva filla Cristina Vanrell anà escrivint reportatges de les excursions i Miquel es cuidava de repartir-la als domicilis dels subscriptors. Sé per experiència que repartir per Establiments no és tasca fàcil. També freqüentava el club dels majors. Sempre li ha agradat estar amb la gent la conversa com a mitjà per compartir experiències i projectes. Al darrer any, quan les forces li fallaven per poder continuar fent les tasques, passava moltes estones al Racó de n’Angela i encetava la conversa amb els clients que no tenien massa presa. Sempre tenia qualque informació o qualque anècdota per contar o qualque pregunta interessant per fer.
Miquel, allà on siguis (potser contemplant l’illa dalt del cim del Puig Major), escolta: ens has alegrat la vida i et trobam a faltar.
Text: Sebastià Barceló
